DIBUIX 

Carbonet: pal de fusta carbonitzat que es fa servir des de temps immemorials per traçar esbossos, encara que també permet executar obres d'art finalitzades. Una de les seves finalitats més habituals és dibuixar retrats. Una notable diferència entre el grafit del llapis i el carbonet és que el grafit té una tonalitat més aviat grisosa mentre que el carbonet és purament negre. Actualment els carbonets estan fets amb fusta de vinya i de salze. Es poden trobar en diferents mides de llargada i de gruix que s'adapten a les necessitats de l'artista. Una eina que s'acostuma a utilitzar juntament amb el carbonet és l'esfumí.

Llapis: instrument de dibuix o escriptura format per una mina feta de grafit barrejat amb grassa o argila i envoltat en un cilindre que acostuma a ser de fusta. Aquest invent sorgeix a partir del 1564 quan es va descobrir un gran dipòsit de grafit a Anglaterra del qual era fàcil fer mines. Anglaterra va tenir el monopoli dels llapis i el grafit durant molt temps fins que el 1662 es van fabricar per primer cop mines a partir de grafit en pols.
Hi ha diferents mines per crear diversos efectes. Es categoritzen amb les lletres H, per Hard en anglès, i B, per Black en anglès. Si té un major nombre d'H, serà més dur, ja que la mina té més proporció d'argila –pintarà més clar– i si té un major nombre de B, serà més tou i pintarà més fosc amb menys esforç. Els llapis utilitzats en la nostra vida quotidiana són HB que vindria a ser el punt mig entre les dues categories.
El llapis presenta una variant que permet una major precisió i no se li ha de fer punta: el portamines. És una eina molt utilitzada en l'àmbit del dibuix tècnic.

Sanguina: material semblant al carbonet només que no està feta amb fusta cremada sinó que està compost per òxid fèrric i té una coloració vermellosa. El podem trobar en forma de barra, placa o pols, tot i que el més comú és trobar-lo en forma de barra. La sanguina no es dedica a una sola tonalitat de vermell sinó que engloba una gran gamma de colors, des del vermell ataronjat fins el que s'acosta al lila. En els seus inicis la sanguina es feia servir com a dibuix previ al fresc –la sinòpia–. És comú utilitzar aquesta tècnica per fer retrats i nus, ja que el seu color vermellós fa al·lusió a la pell. El nom de sanguina prové del fet que el seu color recorda a la sang.

​

​

DELINEAT

Bolígraf: el bolígraf és sobretot una eina d'escriptura que no pas de les arts plàstiques, tot i això es poden crear grans obres d'art amb ell. El bolígraf es comercialitza en diversos colors, serveix per delinear i pot donar un estil ben únic i divertit a les il·lustracions.

Estilògraf: l'estilògraf és una evolució de la ploma de tinta que va respondre a les necessitats de precisió d'algunes branques de l'art com per exemple l'arquitectura. Disposa de diferents gruixos de punta que s'adapten a totes les necessitats. Les marques més conegudes són Rotring i Micron.

Ploma: una altra eina que pertany tant al món antic del dibuix com el de l'escriptura. Actualment no és un estri tan utilitzat com fa uns segles, però continua sent rellevant. És molt útil per crear diferents gruixos de línia amb un sol traç. Segons la pressió aplicada la ploma s'obrirà més o menys i deixarà escapar diversos nivells de tinta. Podem trobar puntes rodones, planes o esmolades.

Tinta: la tinta és un líquid pigmentat –el color més comú és negre– que, juntament amb una ploma o un pinzell, es fa servir per delimitar els contorns de les imatges o per escriure. Es pot trobar en forma líquida o en forma de barra. Depenent de la quantitat d'aigua afegida, serà més o menys opaca. Fins i tot es pot fer servir per produir efectes com les aquarel·les.

​

 

COLOR

Acrílic: les pintures acríliques són pintures sintètiques que gràcies a la seva gran rapidesa d'assecat s'hi poden afegir més capes sense por que els colors es barregin. L’acrílic és soluble en aigua mentre conserva la humitat, però un cop s'asseca, es torna impermeable. S'acostuma a utilitzar sobre tela tot i que també es pot adherir a tota mena de superfícies a causa dels seus components plàstics. És bastant assequible econòmicament, i molt recomanable pels debutants en el món de la pintura. Treballar amb acrílics implica humitejar lleugerament el pinzell perquè la pintura flueixi. Afegint molta aigua, els acrílics treballen gairebé com si fossin aquarel·les. Una curiositat de la pintura acrílica és que els colors mutaran lleument des del moment d'aplicació fins el moment de l’evaporació de l'aigua.

Aquarel·la: la tècnica de l'aquarel·la es basa en pigments diluïts a l'aigua. La transparència dels colors que es fan servir variarà segons la quantitat d'aigua aplicada. En aquesta tècnica es juga molt amb el fons blanc del paper fins al punt de deixar àrees completament blanques per mostrar lluminositat. Hi ha alguns artistes que fan servir el color blanc, hi ha d’altres que defensen que l'únic blanc vàlid és el del paper, tot i que són decisions que depenen més aviat dels gustos personals de cadascú. L’aplicació de l’aquarel·la comença pels colors clars i, a continuació, lentament s'enfosqueixen, ja que tornar als colors clars un cop estan dipositats els foscos és gairebé impossible.

L'aquarel·la es pot presentar en forma de tub o de pastilla. Lògicament és una pintura que es dissol a l'aigua. Com més aigua li posis més impredictible serà, i a la inversa, com menys aigua més controlada.

La tècnica de l'aquarel·la es basa a superposar capes transparents de color per donar profunditat. Hi ha quatre tècniques diferents que causen els següents efectes:

Humit sobre humit: consisteix a fer una primera passada a la part del suport sobre la qual volem aplicar color amb el pinzell mullat per obtenir una superfície humida sobre la qual el color pugui lliscar. Aquesta és la tècnica de les aquarel·les en la qual l'artista té menys control sobre el resultat i es poden crear efectes espontanis i sorprenents.

Sec sobre humit: similar a la tècnica anterior només que el pinzell amb el qual apliquem el color ha d'estar sec. Els resultats tindran colors més vius ja que no han estat tan diluïts amb aigua. 

Humit sobre sec: es basa en pintar amb un pinzell mullat sobre la superfície seca. D'aquesta manera es té un control total d’on va la pintura i alhora no hi ha problemes per estendre-la perquè l'aigua del pinzell l'escampa. És la tècnica que més s'acostuma a fer servir.

Sec sobre sec: permet una opacitat gairebé total de les aquarel·les, tot i que consumeix més pintura i el pigment és més difícil d'estendre, però molt útil si volem intensificar el color en zones determinades.

Guaix: aquesta tècnica que és un punt mig entre les aquarel·les i els acrílics. És una pintura opaca, en els seus orígens era la barreja de les aquarel·les amb blanc opac. La característica del guaix que el fa preferible per a esbossos i estudis respecte a obres finals és que, si torna a entrar amb contacte amb l'aigua, torna a ser mal·leable.
Al contrari de l'aquarel·la, els colors no ha d'anar de clars a foscos sinó que poden anar en qualsevol ordre. No hi ha cap problema en tapar els colors foscos amb clars perquè és una tècnica opaca.

Llapis aquarel·lables: són llapis de color amb la peculiaritat que es poden dissoldre amb l'aigua i crear efectes similars als de les aquarel·les. Es fan servir tant per crear obres senceres, com per realitzar els esbossos de les aquarel·les de tal manera que en pintar a sobre les línies de l'esbós desapareguin. També es fan servir per detallar els dibuixos en aquarel·la.

Llapis de colors: és una tècnica semblant al llapis, només que la mina no és de grafit sinó que conté diferents pigments. Requereix molt temps i s'han de donar moltes capes perquè el llapis va deixant anar el pigment a poc a poc. Permet aconseguir dibuixos molt detallats, ja que se'ls hi pot fer una punta molt prima. L’ús de moltes capes implica que no hi ha cap problema per barrejar colors i es poden aconseguir meravelles artístiques només amb els colors primaris. És una tècnica seca perquè no necessita dissolvents.

Oli: tècnica que va sorgir a l'edat mitjana, però no es va popularitzar fins al renaixement a causa del descobriment que l’addició d’oli de nou o llinosa feia que la pintura s'assequés més ràpidament i donava la possibilitat de fer veladures. Es pot fer servir sobre qualsevol suport, però els més utilitzats són la tela i la taula. Amb l'oli la millor opció és fer una capa amb molt aiguarràs per donar un color base i evitar que quedin espais sense pintar. El que fa que aquesta tècnica hagi estat i continuï sent tan popular són les possibilitats de pintar capa rere capa i cobrir els errors tants cops com es vulgui. També la possibilitat de fer veladures i transparències permet fer fàcilment algunes vestimentes. El fet que s'assequi molt lentament permet rectificar un error fins i tot uns dies després de finalitzar la pintura.

Pastels: els pastels són una tècnica pictòrica normalment  presentada en forma de barres o llapis sense necessitat de dissolvent. No necessita temps per assecar-se la qual cosa els fa una tècnica ideal per a esbossos i proves perquè és fàcil de corregir. Es pot fer servir tant com a tècnica de dibuix com de pintura. Per culpa de la seva carència de substàncies aglutinants li és més difícil adherir-se a la superfície, per aquesta raó és recomanable fer servir paper porós. La seva manca d'aglutinants fa que a diferència d'altres tècniques, el color de la barra sigui exactament el mateix que el que es quedarà en el paper.

Retoladors base alcohol: els retoladors amb base d'alcohol ofereixen un gran avantatge respecte a la resta de retoladors amb base d'aigua: es poden barrejar entre ells sense problema i es poden pintar superfícies sense la preocupació de deixar marques dels traços. El seu acabat és tan bo que alguns dibuixos poden semblar fets a digital. Aquesta tècnica es sol combinar amb dibuixos fets amb tinta o amb llapis de color, ja que el grafit normal no es pot esborrar un cop has passat els retoladors per sobre.

L'alcohol s'asseca més de pressa que l'aigua i per tant permet treballar amb capes superposant colors entre si sense la necessitat d'esperar llargues hores a què s'assequin.
Els primers retoladors amb base d'alcohol creats van ser els Copic, fabricats al Japó l'any 1987 per l'empresa Too Corporation. Són els retoladors amb més renom i més colors, potser a causa de ser pioners en el mercat. També tenen la característica que es poden recarregar de tinta i fins fa pocs anys els Copic eren els únics del mercat que podien fer-ho. Actualment existeixen alternatives econòmiques i igual de bones que els Copic com per exemple els retoladors Ohuhu.

Un punt important d'aquests retoladors és que tot i que es poden aplicar en gairebé totes les superfícies només un paper específicament dissenyat per a ells donarà els millors resultats i permetrà barrejar-los i superposar-los tants cops com es desitgi.